Ovidi 4: Refugi emocional contra el xàfec

Plovia aquell dia,... com deia l’Ovidi. Temporal d’aigua, però també nou xàfec d’empresonaments, exilis i detencions; llibertats amenaçades i drets suspesos. Amb la creació d’una atmosfera d’emoció, tendresa i caliu, el teatre de l’Aurora va esdevenir un ideal refugi, mantell i aixopluc pels que estan colpejats per la repressió.

Les feres ferotges dels Ovidi 4 (assemblea de base arrelada al sud geogràfic i polític, amb la candidesa de la Mire Vives, la guitarra antifeixista d’en Borja Penalba, el martell filosòfic d’en David Fernàndez i la lírica poètica de David Caño) foren els inductors d’aquest embolcall perfecte per a tantes lluites i per a uns temps incerts. Temps on sovint ens quedem sense paraules, però on hem de ser capaços de trobar-les per poder seguir resistint.

I ells les van trobar gràcies a la revisió de clàssics ovidians com la Samarreta, la Fera Ferotge, Dos anònims o Serà un dia que durarà anys. A la seducció poètica de Maria Mercè Marçal, Josep Palau i Fabre, Rafeef Ziadah, Joan Salvat Papasseit, Mireia Calafell, Vicent Andrés Estellés, Montserrat Roig o el mateix Caño. A l’estímul filosòfic de Santiago Alba Rico, Hannah Arendt, Josep Ma. Esquirol, Erri de Luca, Marina Garcés o Mario Benedetti. Al nervi musical de Maria del Mar Bonet, Obrint Pas, Mikel Laboa, Maria Arnal, Sílvio Rodríguez, Pau Riba, Aspencat o Feliu Ventura.

L’atmosfera càndida només fou interrompuda per efímers avalots humorístics, amb dosis estripades de Valero Sanmartí, Europe, Eugenio o John Paul Young. L’humor, com la memòria, antídot d’autodefensa, sobretot si va amanit amb unes gotes de te irlandès.

Un camí de samarretes dibuixava la brúixola rebel de lluita i resistència, de Chiapas a València, del pacifisme al feminisme, del volem acollir al tanquem els cies, de l’antifeixisme a l’escola en català. Però aquest passeig també va transitar per l’amargura dels exilis i les geografies del terror i la (maleïda!) guerra: Ravensbrück, Gernika, Barcelona, Afrin o Ramallah.

No va faltar a la cita la inspiració dels imprescindibles referents ètics i polítics: de Jordi Cuixart a Neus Català, passant per Rosa Parks, August Gil Matamala, Fàtima Taleb, Xavier Vinader, Ester Quintana, Angela Davis, i Anna Gabriel. Lliçó(ns) de vida.

Com a colofó, un aforisme: Sempre ens tindrem a nosaltres. Gràcies Ovidi4, per cuidar-nos. Gràcies Kalopsia.

Ps. Un epíleg que va esgargamellar les goles: Llibertat presos polítics. En definitiva, llibertat!

Joan Domingo - 24 de març del 2018

Menú