Bel Olid: Les persones que ens sentim incòmodes en la societat tenim la responsabilitat de transformar-la des del nostre àmbit. Jo ho faig des de l’escriptura.

Dissabte al matí, cicle Kalopsia. Bel Olid.

L’havia vist a la televisió, així només de passada. Recordo que em va cridar l’atenció pel seu pentinat, una cresta blava. Decididament aquella dona no tenia la imatge normativa de la centralitat televisiva, la quota de diversitat, vaig pensar. Ara fa pocs dies a tuiter seguint l’etiqueta #cuéntalo vaig llegir un tuit seu i em va impactar les males experiències que explicava, com jo, com tantes, com masses.

La sala plena. Comencem. La Neus Carles, que presenta l’acte i que gràcies a que el transport públic sigui una merda tindrà la sort d’anar-la a buscar i tornar a casa, ens la presenta: escriptora, activista, professora de Didàctica de la llengua a la Universitat Autònoma, presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, li agrada escriure contes i ha escrit també alguns llibres. Seguidament li proposa el tema de la xerrada: Pot ser la cultura una eina de transformació social?

La Bel ens mira amb ulls riallers i el primer que ens diu és que podem fer intervencions quan vulguem però llença un avís als homes , vosaltres no, vosaltres espereu que primer parlin elles. Normalment un home no s’ho pensa dues vegades abans d’intervenir, la dona abans no s’autoconvenç que allò que vol dir o preguntar és interessant passa una estoneta i normalment un home ja ha pres la paraula en aquest temps.

Comença explicant-nos l’objectiu que hi ha darrera el què escriu: “La fascinació que sento pel llegir i per l’escriure em permet congriar mons marginals i aquesta és la meva eina de transformació. La disconformitat ens porta a dir coses, l’art és la vàlvula d’escapament pels que tenim aquesta eina, d’altres tenen capacitat d’organització civil o per muntar cooperatives de consum responsable... Les persones que ens sentim incòmodes en la societat tenim la responsabilitat des de l’àmbit on ens movem de posar el nostre granet de sorra per transformar-la. Jo ho faig des de l’escriptura.”

I afegeix: “L’art ens dona models i ens dona permissivitat. Als artistes se’ns permet una expressió de gènere no normativa i és des d’aquest espai de llibertat que es poden dir coses.”

Ens parla de les veus majoritàries en els mitjans, “si vols sentir altres veus les has d’anar a buscar als marges. Quan les veus marginals es fan molt fortes la centralitat tendeix a captar-les.” Començo a entendre què feia ella a tv3.

Parlem també de com la música va ser important en la revolució per la independència de Lituània, Estònia i Letònia, una pràctica artística que va transcendir i es va convertir en motor de canvi. La gent sortia al carrer i agafada de les mans cantava cançons prohibides durant els anys de l'ocupació soviètica. Això va donar força a la societat per resistir, va ser l’anomenada Revolució Cantant. I ho compara amb les mobilitzacions a Catalunya “ tenim organització i som molt obedients a les instruccions de l’ANC i d’Omnium per fer manifestacions espectaculars però en aquests actes hi falta l’espontaneïtat, l’art , el veritable motor de vida.”

Un altre exemple d’expressió de malestar: Per Sant Jordi, el diari El País li demana un article. El diari El País! el mur que apaga les veus dissidents.

La Bel aprofita l’ocasió com una esquerda per posar-hi un tascó: un conte ambientat en aquests dies de revolució catalana, una història d’amor amb el soroll dels helicòpters de fons, “ dracs, libèl·lules” es titula. Una parella s’estima en dies de protesta i de gent al carrer. Ell és alt, té una barba pèl-roja, uns pits petits i un cony. Clar que sí! Fot-li fort el tascó a la esquerda!

La Bel Olid és de fer “ la guerra de l’escletxa”, d’aprofitar l’esquerda, la quota o el que sigui... Des de la pràctica artística el que s’aconsegueix –diu- és crear realitats marginals i fer per exemple que algú que llegeixi el conte entengui que un tio trans pot tenir pits rodons i cony i no voler canviar-ho.

Acaba la xerrada, hi ha intervencions, el debat és ric, ja no només parlem de cultura sinó també de feminisme, d’empoderament , de dones que escriuen i no cuiden a ningú, de l’opressió de la dona en la família, que ja n’hi ha prou d’autodefensa i passem a l’atac, de nens que van a xerrades per aprendre a anar a xerrades. Vaig notant com mica en mica en aquella sala les coses s’estan posant a lloc, un lloc on les dones ens hi sentim més còmodes i més fortes. -Ep, que el feminisme no és ben bé el tema de la xerrada -algú pensarà. Ni cal, és la guerra de l'escletxa.

Gràcies Bel Olid.

Menú